El Micalet

Canten atres d'amor lo bell delirique tans de folls vá fer de tans de sabisó de la guèrra l'espantós estragoque tant plorar ha fet;yo una cançó diré pòbra y sencillaen la llengüa tan dolça dels meus àvisque de tot valenciá lo còr alegra;cantaré al Micalet.

Sols vull que lo mireu ab gran respecteque els nòstres pares al Senyor l'alçarenper deixar als seus fills bona memòriadel seu amor ardenty que la meua veu com la campanad'eixe vell Micalet hui grèu resòney no puga emportarsen l'aire vagoparaula y pensament.

Y, tú, divina Musa de Valenciaqu'et mires tan de temps abandonadaper uns fills que nols volen de sa mare¡ingrats! enrecordar;tú, la Musa mes noble y mes hermosa,de sonriure gracios, dolça mirada,com atres jòrns grans Reis yo hui te preguequ'inspires mon cantar.

Dam la gracia difusa en los teus llabis¡oh musa! baix d'un cèl tan blau naixcudatú que de flòrs pintades y olorosescorones lo teu front:tú que mirantlo al aflijit consòlesy els aires cuan sospires embalsames

y cuan cantes la teua veu ascoltacallat lo rosinyól.

Aixina dient cap á lo cèl mirabapensant que al meu pregar no respondriacuan veig en la veleta entre blanchs nubolsla Musa qu'es sonriu...Jamay veren els ulls tanta belléa,jamay tan dolça veu fonch ascoltaday crida: «Et vull complaure» Oixca Valencialo que sa Musa diu.

Mireu eixe jagant que els vostres àvisvaren posar un jòrn de centinelapera guardar á la ciutat hermosamentres tranquila dòrm;no fá cas de la pluja ni del aireni dels rellamps y tròns y sí la flamapren lo palau del rich ó el niu del pòbreá veu en crit diu «¡Fòch!»

Mentres que lo marjant ab mortals ansiesespera á la gran náu que sa fortunay la de sa familia per mar pòrta,¡Per mar tan mal camí!alça á lo Micalet els ulls tristísimsy veu una senyal, senyal de vidaque li diu que la náu al pòrt aplegay respira tranquil.

¿Quí cuan la seua dolça hermosa pátriaté que deixar y al estranjer emigra,despuis que á la muller y als fills abraçano li dona un adeu?¿Y quí cuan á la seua pátria tornaper mes pòbre que vinga y ple de penesal vórelo de llunt content no's pòsay fins dijós se creu?

Cuan allá á lo mig jórn al Senyor alçen,y está tota la gent tan afanada

en les còses del mon que en Deu no pensaell diu: - «Pregau, pregau.»Y cuan la Santa Iglesia nòstra marevòl festejar al Rey de cèls y tèrrapera que tots sos fills juntets l'adorenels diu: - «Vingau, vingau.»

Y en mig les vòstres festes bullicioses,cuan al compas de música armoniosafolls d'amor y de gòig que tan pòch dura,desalentats balleu,lo seu clamor s'ascolta melancòlichque prega al cèl per ú que lo mon deíxay el juhi tornatvos y la infèl memòriavos fa pensar en Deu.

¿Quin valenciá malalt allá en sos ultimscuan ya no veu ni sent y tot hu olvidamorint, dolçament d'éll no s'enrecòrdaper última vegá?¿Quí mes qu'el Micalet cuan ya la tèrraha caigut sobre el mòrt tristament plòray á tots els valencians piados anunciaque ha mòrt lo seu jermá?

Vosatros estranjers que altius pujareuD'Egipte á les Pirámides famosespera vore no mes que.... molta arena,munteu al Micaletvoreu blabes, altísimes montanyes,jardins de belles flòrs, òrts de taronjes,un gran llach, rius y fònts, mar, cèl y tèrra,en fi, cuant Deu ha fet.

¿Y cuant mes, ¡oh! estranjers s'admirariensi Valencia piadosa demá alçáramagnifich monument dalt d'eixa torreque hui pasmats mireu,á la Declaració de que la Vèrgesens sombra de pecat fonch concebida,y vereu que posaben á la Maretan prop de lo Fill seu?

Atónits ascolteu la bòna nòvay encara que envejeu la nòstra dijano podeu menys de dir dins la vostra ánima—«Molt gran pensament fonposar allá en los nubols á la Vèrgepera que tots la vegen y la adoren....si es fá, viurá Valencia y eixa torrementres que dure el mon—»

Si qu'es fará. La llum del cel divinapenetra el meu esprit y en lo pervindretan fosch pera els mortals fá que yo llixcadistinta y clarament:—«Si qu'es fará. Valencia generosaque tan vòl á la Verge soberanaposará tot cuant dega y tot cuant pugaper eixe monument»—

Digué la musa; als Valencias ens tòcaseguir la seua inspiració sagrada....alçem un monument de tanta gloria,tan alt y tan cristiá;sa pedra cada ú gran ó giquetasegons ses forçes pera l' obra dugay si alguna ne falta pa acabarla....el cèl la posará.

¿Cóm podrás renunciar á que la Vèrgeestenent sobre tú lo dorat mantot'acarone ¡oh Valencia! com la mareacarona al seu fill?Y tú, gran Turia que ab tes clares aigüescorres per eixos camps ¡quin gòix te esperacuan la Reina del cèl qu'es tan hermosase mire en ton espill.

Ixcau, bons llauradors, de la barracamireu la Concepció tan santa y puraque molt mes que la llum de lo sòl brillay alegres tots canteu;

demaneu cuant vullgau, qu'es generosa;y si com bons cristians teniu fé en ella,cuan menys vos ho penseu el camp trístisimtot plé de flòrs voreu.

¡Oh! pobres caminants qu'en nit serenaapaganse la lluna y les estrèlesen un instant s'habeu quedat á fosquesy aneu perduts pel mon!No tremau, sòls mireu cap á Valencia,llum vos fará la Vèrge, llum tan claraque al seu par les estrèles y la llunano mes que sombra son.

¡Trists mariners qu'en mig la mar revòltacombatuts per lo vent y per les oles,baix dels peus contempleu ab gran espasmevostra segura mòrt.Alçeu al Micalet els ulls plorososy cobreu la esperança ya perdudaque allí vos oferix la Vèrge Santasegur y dijós pòrt.

Y tú Valencia hermosa ¿qué pots temerá la sombra covada de Maríaque de tot enemich t'ha de defendresi es que ne tens algú?Per ella el llaurador, frut copiosísim;per ella el mariner, grata bonança;per ella el que no veu, llum hermosísima;per ella, glòria tú.

Benito Altet.