Cant III

Per mi hom va vers la ciutat plorosa;per mi hom va vers la dolor eterna;per mi hom va entre la gent perduda.4.La justícia al meu alt factor féu moure:crear-me van la potestat divina,l'amor primê i la saviesa summa.7.No foren ans que jo coses creades,sinó eternes, i eterna és ma existència.Aquells que entreu, deixeu tota esperança!»10.Aitals paraules, de color obscura,vaig veure escrites sobre d'una porta.Per'xò jo:—Mestre, llur sentit m'espanta!—

13.I ell em digué, com a persona experta:—Ací de tota por hem de deixar-nos;convé que acabi ací tota temença.16.Hem arribat ja al lloc on t'explicavaque veuries les gents adoloridesque perderen el bé de l'intel·lecte.—19.I après d'haver posat sa mà en la mevaamb cara alegre, que confort va dar-me,em portà dins de les secretes coses.22.Allà sospirs i planys i crits queixososressonaven per l'aire sense estrelles;i això, al començ, omplí mos ulls de llàgrimes.25.Estranys llenguatges i parlars horribles,accents irats, exclamacions d'angúnia,crits forts i roncs, i picaments mesclant-s'hi28.de mans, un tumult feien, que es regirasens fi, en aquell ambient d'eterna fosca,com remolí de pols que el torb cabdella.

31.I jo, que el cap cenyit d'horror tenia,diguí llavors:—Qu'és, mestre, ço que sento?Qui són aquests que tant abat la pena?—34.I a mi ell:—Aquest míser estat servende tots aquells les ànimes petitesque sense infàmia i sense honor visqueren.37.Amb l'estol menyspreable són mescladesdels àngels que rebels a Déu no forenni a ell fidels, curant sols d'ells mateixos.40.A fora els tragué el Cel per no enlletgir-se,i ni el pregon Infern els volgué rebre,car d'ells els condemnats haurien glòria.—43.I jo:—Mestre; ¿qu'és ço que així els agreujai que amb uns crits tan agres els fa plànyer?—Respongué:—Serà dit en poca estona:46.Esperança de mort aquests no tenen;i és tan trista la llur obscura vida,que de tota altra sort són envejosos.

49.El món no vol que cap memòria en resti:justícia i compassió ensems els rebutgen.Ja més no hem de parlar-ne: guaita i passa!—52.I jo, tot esguardant, viu una ensenyaque, voleiant, corria tan furiosaque no semblava pas volê aturar-se.55.I anava al seu darrera tal corruade gent, que jo jamai cregut hauriaque hagués la mort pogut desfer-ne tanta.58.Després d'haver a alguns mirat amb compte,l'ombra d'aquell no vaig trigâ a conèixerque el gran refús per covardia dava.61.A l'acte comprenguí (i això cert era)que aquella era la secta dels abjectes,ni agradables a Déu ni als seus contraris.64.Aquests desgraciats, que mai vius foren,anaven nus, i eren picats sens trevaper les mosques i vespes que els omplien.

67.Elles la faç de sang tota els regaven,que, a llurs peus amb les llàgrimes unint-se,per fastigosos verms era xuclada.70.I, quan a un altre indret girí la vista,d'un gran riu a la vora gent vaig veure;i per això jo:—Mestre: vulgues dir-me73.qui són aquests, i quina llei els dónade travessar el riu tanta frisança,segons puc veure amb una llum tan frèvol—76.I ell a mi:—Aquestes coses, conegudeset seran en fixar els nostres passosde l'Aqueront per la ribera trista.—79.Llavors, els ulls avergonyits i baixos,tement que amb més parlar li fes agravi,fins a sê al riu no li diguí altra cosa.82.I vet aquí que ve dintre una barcaun vell de pèl tot blanc, cridant amb fúria:—Ai de vosaltres, ànimes perverses!

85.No espereu pas que el Cel mai pugueu veure:vinc per portar-vos cap a l'altra banda,al gel i al foc. dins la foscor eterna.88.I tu, que allà t'estàs, ànima viva,aparta't (car són morts) d'aquesta colla.—Mes, quan veié que jo no me n'anava,91.digué:—Per altres ports i una altra viahas de fer la travessa vers la platja:nau més lleugera és menester que et porti.—94.I el guia a ell:—Caront, turment no et donis:així s'ha disposat allà on pot fer-setot ço que es vol, i més ja no preguntis.—97.Restaren quietes les peludes galtesdel nauxer de la lívida llacuna,qui entorn dels ulls rodes de foc tenia.100.Mes aquells esperits, tots nus i lassos,van mudar de colô, i de dents petaren,tantost oïren aquells mots duríssims.

103.I maleïen Déu i els propis pares,l'espècie humana, i ei país i l'horade llur engendrament i llur naixença.106.Es van atansâ, aprés, tants com n'hi havia,amb grans plors, a la riba malastrugaque espera tots aquells que Déu no temen.109.El dimoni Caront, amb ulls de brasa,de sobte els fa senyal, i, arramadant-los,bat amb el rem els que s'endarrereixen.112.Com al temps de tardor moren les fulles,d'una a una caient, fins que la brancaha estès per terra ses despulles totes;115.així d'Adam la mala descendènciaes llancen d'un a un d'aquella vora,com ocell al reclam, en veure el signe.118.Així se'n van per sobre l'aigua obscura,i, ans que hagin arribat a l'altra banda,ja ací una nova munió s'acobla.

121.—Fillet meu—falaguer em digué el mestre:—els que en la ira del Senyor es morenvénen a parâ ací, siguin d'on siguin,124.i de passar el riu frisança senten,car de Déu la justícia els esperonatalment, que afany se'ls torna la temença.127.Mai passen per ací ànimes bones:amb això, si Caront de tu es lamenta,saber pots ja el sentit de ço que digui.—130.Això acabat, la llòbrega encontradasotraguejà tan fort, que la memòriad'aquell espant encar de suô em banya.133.Un vent eixí de la plorosa terraque promogué un esclat de claror roja,la qual tots els sentits va fer-me perdre.136.I, com aquell que la son venç, vaig caure.