Cant VII

Pape Satan, pape Satan aleppe!—comença a dir Plutó amb veu rogallosa.I aquell gentil, en tota cosa savi,4.digué, per confortar-me:—No t'alteripas gens la por: per força que aquest tingui,no et pot privar que aquesta roca baixis.—

7.Després, girant-se a aquella faç botida,li digué així:—Ah, llop maleït! Calla!Consumeix-te per dins amb ta rancúnia!10.Nostra baixada al fons no és pas sens causa:es vol en l'alt, on per Miquel fou fetadel superbiós estupre la venjança.—13.Tal com les veles que, pel vent inflades,cauen pansides perquè l'arbre es trenca,s'aclofà a terra la rabiosa fera.16.Així baixàrem a la quarta conca,anant guanyant la riba adoloridaque tot el mal de l'univers ensaca.19.Ah, justícia de Déu! ¿Qui tants n'ajunta,de nous patirs i càstigs com vaig veure-hi?I per què nostra culpa així ens destroça?22.Com fa l'onada allà sobre Caribdis,que es romp quan amb una altra, saltant, topa,aquesta gent, ací, cal que així dansi.

25.Més nombrosa que enlloc la gent vaig veure-hi,i, amb grans udols, de l'un cantó vers l'altre,a cops de pit feien rodar grans pesos.28.En trobar-se, topaven; i aleshoresse'n tornava cada un desfent sa ruta,cridant:—Per què estalvies?— —Per què gastes?—31.Així anaven voltant el tètric cercle,de l'un costat cap al costat contrarii repetint a crits aquelles befes.34.Després de la topada, se'n tornavacascun, per son mig cercle, a un nou encontre.I jo, que el cor tenia ple d'angúnia,37.diguí:—Mon mestre: qui és saber voldriaaquesta gent, i si van ser tots clerguesels tonsurats que hi ha a l'esquerra nostra.—40.I el mestre a mi:—Tots ells foren tan guerxosd'enteniment, en llur primària vida,que cap despesa feren amb mesura.

43.Ben clarament amb llurs lladrucs ho esbombenquan als dos punts arriben, d'aquest cercle,on els separa l'oposada culpa.46.Aquests sense cabells que el cap els tapin,clergues van ésse', i cardenals, i papes,per la passió vençuts de l'avarícia.—49.I jo: —Mestre: entre tota aquesta colla,alguns n'hauria jo de reconèixerque va envilir la taca de tals culpes.—52.I llavors ell: —És ben en va que ho pensis:la vida sense seny, que tan lleigs féu-los,ara els sostreu a tota coneixença.55.Eternament vindran a llurs topades:ressorgiran els uns de les llurs tombesestret el puny, i ras el pèl els altres.58.Donâ i guardar sens regla, del món pulcreels ha privat, i dut a aquesta brega:per explicar-la, mots triats no cerco.

61.Ara, fillet, pots veure la fal·làciadels béns del món, de qu'és tostemps mestressala Fortuna, i pels quals es lluita entre homes;64.car, junt tot l'or que hi ha sota la llunai el que hi ha hagut, d'aquests esperits lassosni a un, tan sols, donar repòs podria.67.—Vulgues fer-me saber—vaig dî aleshores—qu'és aquesta Fortuna, tan incerta,que els béns mundans així té entre ses urpes.—70.I altre cop ell: —O criatures totxes!I que és gran, la ignorància que us malmena!Amb ma doctrina vull que et peixis ara.73.Aquell que és la suprema saviesacreà els cels, i els donà qui els fes de guia:tant, que cascun sa llum fa arribâ als altres,76.quedant la clarô, així, igualment difosa.A les mundanes esplendors donava,semblantment, general guia i ministra

79que els falsos béns mudés, quan en fos hora,d'una en altra nació i de raça en raça,per sobre tot esforç del seny dels homes.82.Per'xò una nació cau i impera una altra,segons disposa el manament d'aquellaque, com la serp entre herba, està amagada.85.Vostre saber no pot jamai contendre-hi:proveeix, sentencia i executa,com fan els altres déus, ço que judica.88.Els seus trasbalsaments no tenen treva:necessitat amb pressa la fa moure:per'xò sovint veiem tan grans mudances.91.Ella és aquella tan en creu posadapels que més que ningú llaor li deueni sens raó i amb baixos mots la blasmen.94.Mes ella és benaurada i no ho escolta:amb les altres primàries criaturesse sent feliç, í fa voltar sa roda.

97.Ara ens cal ja baixar a majors penes:van caient les estrelles que muntavenquan he partit, i el trigar més se'ns priva.—100.Vers l'altra vora travessem el cercleprop d'una font que bull i va esmunyint-seper un canal que s'obre ella mateixa.103.Més era negra que blau-fosca l'aigua;i, ensems nosaltres amb ses ones tèrboles,anem avall per un camí feréstec.106.Fa una llacuna, anomenada Estígia,el trist riuet, després de sa baixadaal peu de les malignes platges tètriques.109.I jo, que la mirada arreu tenia,viu moure-s'hi un estol de gent fangosa,nua del tot i amb cara rabiüda.112.Es batien entre ells, no amb les mans soles,sinó, igualment, amb peus i pit i testa,la carn a mossegades arrencant-se.

115.Digué el bon mestre: —Fill, ací pots veureles ànimes d'aquells que per la iraforen vençuts; i encara vull que sàpigues118.que al fons de tot n'hi ha uns altres que es lamenteni fan bombollejâ aquesta aigua a sobre,com et mostren, els ulls, pertot on mires.121.Diuen, en mig del llot: «—Malaurats fóremen l'aire dolç que els raigs del sol alegren,portant, a dintre, el fum de la rancúnia;124.i en la negra fanguera patim ara.»Aquest himne llurs goles borbollegen,car amb paraula clara dir no el poden.—127.Així voltàrem de la bassa llordabon tros, entre el fanguê i la vora eixuta,mirant aquells que el llim han d'empassar-se.130.A l'últim arribem prop d'una torre.