Lo poeta en las revolucions

Victor Hugo (1802–1885)

Translated from French by Eusebi Cort i Mestres

Victor Hugo en català

«Lo vent al bosch sustráu»l'aglá cayguda de la verda branca;»del altiu mont lo roure ab fúria arranca,» y en lo mar procelós abat la nau:» aixís, del fat escláu,» no confongas, oh jove, en ta follía,» tos pesars ab aquells que 'l mon expía» guardém, ja siám culpables ja ignocents,» nostres remordiments» pera nostres crims propis, nostres plors» pera nostres dolors!»

¿Y qué! ¿acás temeraris son mos cants?Cal en los jorns de horrormostrarse sórt als crits de sos jermans?Cal que per hom sols sente nostre cor?¡Oh, nó! 'l poeta en la terravoluntari 's desterrapera dur un consol á sos semblantsque 'l pes arrastran de dolors eterns,y, armat sols de sa lira,se llansa en mitj del poble que deliracom Orféo en lo seno dels inferns.

« Orféo de las penas terrenals» los morts á arrebatar vingué valent;» més tú sobre las testas criminals» l' himne cantas de fer remordiment.» ¿Quin orgull ¡oh insensat!» t'arrastra en la pendent?» Perque á jutjar, al circle has devallat» sens haver combatut?» Censor sens experiencia:

» deixa, deix qu' envellesca ta ignocencia» ans d' estar orgullós de ta virtut!»

Quan lo crim, Pithon lívido, escarneixlo fré de tot lo justé impune, 's reproduheix,llavors la Musa en Fúria 's converteixy empunya son buyrach Apol-lo august.Jo al Deu que vida 'm donam' entrego sens mirar si mala ó bonava á ser la sort que 'm marca lo desti;sens cap orgull seguesch la mia estela:si esqueixa 'l vént la velasé que la vela salva al brau marí.

« ¡Los homes van tots dret al precipici!» Tos cants no 'ls salvarán,» Perqué, donchs, desohint lo cel propici,» segueixes lo sender per hont ells van?»Creus, débil criatura,» que podrás per ventura,» sense oposarte als plans del Criador,

» dels dias disposar qu' ell te depare?…» Estalvia la vida que poch dura!» ¡oh jove! ¿no tens mare?» ¡Poeta! ¿acás ton cor no bat d' amor?»

Y bé! si moro, á ma terrena flamaveuré los cels obrir.Son sér eleva aquell que lo cast ama,y qui sap ben amar sap ben morir.En jorns que 'l crim imperafidel lo poeta al just que veu sufrir,á 'ls héroes veneray son valor admira,y envejant d' ells las penas pera sí,guarda, pera las víctimas la lira,lo cap pera 'l butxí!

« Dihuen qu' ans lo poeta,» cantant jorns per lo temps vetllats encara,» revelava la sort revessa ó clara» que reserva 'l destí á la terra inquieta.» Mes tú ¿quin poder tens?

» Acás en sas nits foscas part no prens?» Lo cel boyras aplega» y ab ellas amenassa 'l mon cubrir.» Los liras ja no inspiran al profeta;» la Musa muda y cega» res sap endevinar del pervenir.»

Lo mortal, de Deu fill,al pervenir va dret ple de esperansa;del abisme exposantse en lo perilles com la sua fondária l' home alcansa.Dispost al sacrificiestá sempre sabent que 'l pler del vicial ignocent reporta infinit mal:y, profeta d' ofici,en son jorn funerari,té la trista presó per santuari;per trono 'l catafal.

« ¡Que no hages nascut en las riveras» de Abbas y Cosroés sempre floridas,» de resplandor vestidas

» y de boyras diáfanas lleugeras!…» Allí, sórt lo poeta á las sentidas» desgracias que deploras,»llevarse veu las plácidas auroras» sense pesars ni plors;» y á las cándidas verges, las colomas» los missatjes portant, prenyats d' aromas» robats á fragants flors!.»

¡Que preferesca un altre ab cobardíaun deshonrós repósal martiri que aprés lo cel premia!Lo terme á que jo aspiro cobdicióses la gloria, y la ditxa no la dona.Lo alció, quan gruny lo mar,tém que turben los vents la plácida onahon va sa dolsa son á conciliar;més l' áliga son volentre núvols emprén sense pararfins á arribar al sol.