Hamlet (1898)

Dos embaixadors d' Inglaterra.Un sacerdot.Un caballer.Un capitá.Un guarda.Un criat.Dos Mariners.Dos enterra-morts.Cuatre cómics.

Ma volguda Gertrudis: deus anarte’n,He disposat que al venir Hámlet, trobeCom per etzar á Ofelia. Jo y son pare,Com més aptes y útils testimonis,Nos posarém per véureho, sens ser vistos,Aixís podrém jutjar tot el que passaEntre tots dos. Dels fets y les paráulesDel príncep, hem traurém si amor es causaDel gran mal qu' ell pateix.

Vos obeheixo;Per lo que á mí 'm pertoca, hermosa Ofelia,Y, cóm voldria jo, que ta hermosuraFos la causa felís de sa follía!Llavors esperaria que tes prendesPer la ditxa dels dos, li retornéssenLa salut que va perdre!...

Jo, senyora,També voldria que aixís fos!

Ofelia,Passeja ’t per aquí. (Al Rey.) Si be l' hi semblaA Vostre Majestat, ara amaguémnos.

Fes veure que llegeixes aquest llibre,(A Ofelia)(L'hi dona un llibre.)Aixó disculpará que aquest lloc síaTan solitari, es cert, y quántes voltesD' aixó havém d' acusarnos Qué vegadesDe devoció ab l' aspecte, y aparienciaDe piadoses accions, al mateix diableEnganyém tots!...

Aixó de cert ho es massa!(Ap.) (Aquesta reflexió, ay! ma concienciaHa ferit crudelment! De la perdudaDona de mòn el retocat visatgeNo es més lleig quan li trahuen la pinturaQue mon crim disfrassat entre traydoresParáules! Deu del cel! quin pés m' aixafa!)

Sento que vé, Senyor, ens convé anar-nos.(Surten Claudi y Polonius.)

(Hamlet parlará creyentse qu' está sol.

Ofelia a un extrém del escenari faveure que llegeix.)

O ésser ó no ésser! Es aquestaLa qüestió. Quina es l acció més digneDe nostre ment?: d una fortuna injustaSufrí els embats, ó brassejá ab coratge